Les meves nebodes són molt petitones però una d’elles enguany ha començat a l’escoleta. Ha canviat molt des que els meus germans i jo hi anàvem. A nosaltres ens va tocar anar a La Salle. Estava a prop de ca nostra, no hi havia massa raons més. I jo vaig entrar quan feia molts pocs anys que hi podien anar nines.
Imaginau, una classe de 42 o 43 alumnes, dels quals érem nines 7 o 8, depenent de la classe que t’hagués tocat. Ara que jo som professora crec que era una barbaritat (tant per la poca quantitat de nines com per l’exagerada quantitat total d’alumnes) . Els nins o nines que tenien alguna dificultat no tenien cap ajuda més que la que podíem aportar els companys. Si et sabies defensar en el terreny acadèmic eres el responsable de que els teus companys més propers tinguessin algú a qui poder demanar en cas que no haguessin entès de què anava la lliçó. Es a dir, en aquells moments anar a l’escola era “campi qui pugui”. És clar que ara les coses no són perfectes, en el món de l’educació hem d’avançar molt, sobretot amb algunes lleis amb les que ens topam, però sí que en alguns aspectes alguns companys meus s’haurien sentit molt més còmodes a classe del que s’hi varen sentir.
Hi ha coses que record perfectament i d’altres que són com una boira. De les que record perfectament són, per exemple, aprendre “la tabla de multiplicar” (sí, la vàrem aprendre en castellà, així com el Pare Nostre, el Credo i altres oracions cantades), els berenars que feia n’Esteve (el cuiner de l’escola), fer fila per entrar a classe, els trofeus “voladors” (un va fregar l’orella d’un company que parlava el temps de classe, un altre es va estampar a la paret… eren altres temps!)…
També tornar cap a cases amb els amics i els germans petits i trobar el berenar fet per la padrina i esperar que comencés Barrio Sésamo primer, i uns anys més tard El Club Súper 3! Normalment berenàvem de pa amb oli amb cuixot salat o formatge, però alguna vegada… Segur que heu sentit aquesta cantarella: “…leche, cacao, avellanas y azúcar…”. Sí, exacte! I aquell dia era festa! I precisament aquest pastís està fet amb aquella crema que ens retorna a temps pretèrits, pot ser no millors, però sí enyorats per molts. Anam amb la recepta?
Ingredients:
Per la coca
- 250 g de sucre
- 250 g d’oli
- 5 ous M
- 80 g de farina
- 80 g de maicena
- 90 g d’avellanes en pols
- 15 g de llevat en pols
Per la buttercream de merenga
- 6 blancs d’ou (ous M)
- 220 g de sucre
- 250 g de mantega a punt de pomada (blana però no fosa)
- 400 g de Nocilla (de la blanca i negra)
Pas a pas:
1- Començam separant els blancs dels vermells dels ous. Reservam els vermells. Pujam els blancs.
2- Mesclam els vermells amb el sucre i anam afegint l’oli.
3- En un bol a part mesclam la farina, la maicena, l’avellana i el llevat. Anam afegint tot això a poc a poc a la mescla anterior. Ens quedarà una pasta bastant espessa.
4- Anam incorporant a la pasta els blancs pujats, anant en compte de no baixar-los molt, fent moviments envolvents amb una espàtula de silicona. Un cop tot ben integrat vessam dins el motlle untat i ho posam al forn.
5- Forn a 175º, durant 45-50 minuts, o fins que en punxar amb un escuradents aquest surti net.
6- Un cop treta la coca del forn esperam que refredi un poc abans de treure-la del motlle. Jo l’he feta amb dos motlles iguals, quan ha estat freda l’he tallada per la meitat, pel què m’han quedat 4 coques o pisos (layers).
7- Començam preparant la crema pujant els blancs d’ou afegint el sucre cullerada a cullerada. Pujam els blancs fins que si posam el bol cap per avall aquest no cau.
8- Un cop tenim això fet ve el punt complicat de la recepta. Hem d’anar afegint la mantega trosset a trosset. Passarà una cosa que ens semblarà alarmant a primer cop de vista, i és que a poc a poc veurem que la crema es talla. No us alarmeu, és normal, seguim batent. Costarà uns 10-15 minuts que la crema torni a tenir cos i quedi ben brillant i sedosa. Així ja és fantàstica!
9- Afegim ara la crema de cacau i la integram bé.
10- Pel muntatge, anam posant crema entre pis i pis del pastís, i en acabar l’escampam bé per defora. Amb la que ens sobri podem decorar la part superior amb l’ajuda d’una màniga pastissera. La decoració extra ja va a compte vostre 😉 .
Esper que us agradi, a casa no va quedar massa cosa. I esper veure-us ben aviat per aquí.
Besades!
