No, 70 anys no es compleixen cada dia, i mon pare els va complir ahir. I, evidentment, li vàrem muntar una festa.
Des del mes de juliol, i aprofitant que tenia vacances d’estiu, vaig començar a planejar la festa. Com sol ser habitual avui en dia vaig fer un grup de whatsapp per coordinar una mica les tasques, ja que tota sola era impossible. Amics i familiars es varen veure de cop i volta engrescats en la missió de muntar un bon «sarao» per dia 3 d’octubre. A uns els va tocar la il·luminació, a altres dur el salat, d’altres arremangar-se bé i moure taules, cadires… En fi, que cada un tenia la seva escomesa. La meva era muntar la taula dolça. Tot això ho vàrem anar pensant els mesos de juliol i agost. I ja el setembre…
El setembre va començar el compte enrere! Com que la festa era a casa, el meu pare sabia coses, però no tot. Sabia que hi hauria festa, però no com, ni de quina manera, ni la gent que hi estava convidada. Però quan va veure que duiem molt de trull va començar a emocionar-se i a no preguntar! S’ensumava que seria gros i estava endarrer del que fariem.
I ahir va ser el gran dia. Ell tenia ordres de no comparèixer per casa fins l’hora de la festa i ho va fer sense remugar (sí, sí, no va remugar gens!). Durant tot el matí i fins entrat el capvespre posàrem taules, llums, férem centres de flors amb botelles, espalmatòries amb potets de iogurt i de conserves de vidre… Res, un anar i venir constant. Només dir-vos que em vaig aixecar el matí a les 7, vaig berenar i ja no vaig menjar res més fins a l’hora de la festa perquè no vaig tenir temps d’asseure’m ni un segon.
Per si fos poc, tot el matí havia fet sol. I sabeu què va passar a partir de les 3 del capvespre? Sí, ploure! Bé, no, ben bé no plovia, feia boirina. Intermitentment. Ara posa les coses damunt la taula, ara lleva-les. I així fins ben a prop de les 5,30. Els convidats i l’home de l’aniversari arribaven a les 6,30! Al final, poc abans de muntar-ho tot i que arribés la gent, vaig aprofitar que no feia ni una gota i vaig col·locar la taula dolça amb el que havia fet per la festa. I aquestes són les imatges que vaig poder fer aviat i corrent, ja que amenaçava de tornar a fer quatre gotes.
Aquestes són les postres que vaig fer:
1- Red velvet: el preferit de mon pare. Com que els colors predominants de la festa eren el verd, el groc i el blanc, vaig cobrir totalment la coca amb la buttercream perquè no es veiés el color vermell. Per sobre, vaig posar-li un paper de sucre estampat de groc per donar-li un toc de color.
2- Pastís de llima: fresquet, per passar una mica la calor. Sí, 3 d’octubre, però encara fa calor…
3- Cupcakes de lemon curd i merenga: dolços i amb el toc àcid de la llimona (i per celebrar també que na Maria, la meva neboda, feia 2 mesos, un dos de xocolata blanca!). Per decorar, com que havia sobrat part del paper de sucre, vaig tallar-ne quadradets i els vaig col·locar per sobre de la merenga.
4- Pastís Victòria: com sol ser habitual des de fa un temps, faig servir la recepta que vaig emprar per la mona de pasqua. En aquesta ocasió la vaig farcir de confitura de fruites del bosc i nata. Per sobre sucre en pols.
5- Roses de merenga de llimona: les vaig fer una setmana abans ja que necessiten molt de temps dins el forn i no hagués tengut temps de fer tot el demés. A més, aguanten perfectament setmanes ben tapades. Les vaig posar dins uns tassonets de plàstic amb llepolies dels tons de la festa.
Et voilà! Taula muntada! Més tard afegirem el gelat, dues coques aptes per celíacs, ensaïmades… Res, que no som diabètics perquè… no sé per què.
La festa va acabar molt bé. Mon pare es va reunir amb amics que feia anys que no veia i amb la família, que encara que la vegi de manera habitual, mai està de més veure-la en ocasions tan alegres, que d’ocasions tristes ja n’hi ha abastament.
Molts d’anys papà!!!
PD: sense els amics i la família no hagués estat possible fer tot això. MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!
PD2: disculpau la qualitat de les fotos, però estan fetes aviat i sense mirar-m’hi massa, passant pena de que tornés a ploure. Al final, el temps va respectar la festa i no va tornar a fer cap gota (bé, val, alguna que s’havia perdut, però ja està).
Deixa un comentari