Les intoleràncies i les al·lèrgies alimentàries són, com a poc, molestes, i algunes d’elles molt perilloses. En el cas dels celíacs (al·lèrgia al gluten), és una malaltia autoimmune que no es veu. Però les complicacions a la llarga poden ser greus.
Actualment hi ha moltes opcions en els comerços lliures de gluten, però els preus no són assequibles a totes les butxaques. Els qui tenim al voltant gent amb aquesta malaltia en som més conscients, tot i que de vegades es fa una mica complicat fer qualque menú degut a les traces en alguns productes.
Per aquestes galetes heu de tenir una cosa en compte si voleu fer-les per a celíacs: la civada ha de ser sense gluten. Mirau bé el paquet, ja que n’hi ha que sí que tenen traces de gluten, i per tant no són aptes per a ells o elles.
Ingredients:
1 ou i 1 blanc d’ou
80gr de pastanaga ratllada molt finament
50gr d’avellanes triturades
120gr de flocs de civada (sense gluten si la recepta és per a celíacs)
50gr de sucre morè
60gr de pols d’avellana torrada
60gr de mantega
Avellanes torrades per decorar
Passa a passa:
1- Encenem el forn a 175º i el deixam escalfar.
2- Batem la mantega amb el sucre.
3- Afegim a la mantega l’ou i el blanc d’ou. Quan estigui ben pastat hi afegim la pols d’avellana i els flocs de civada i seguim pastant.
4- Finalment afegim a la pasta la pastanaga ratllada i les avellanes picades.
5- A damunt d’una palangana hi posam un paper de forn. Feim bolletes petites i les col·locam damunt el paper, aplanant-les amb la mà, o amb una cullera. Decoram cada galeta amb una avellana.
6- Posam la palangana en el forn i deixam coure durant uns 15-20 minuts (ja sabeu, cada forn és un món!). No han de quedar dures, tipus senyoret, queden unes galetes tovetes. Deixau-les refredar… i a menjar!
Podeu guardar-les un màxim de 3 dies… però no crec que sobrevisquin tants de dies sense ser menjades 😉.
Aquesta recepta ha rebut crítiques molt variades. Als grans no han agradat massa. No de gust, de gust són molt especials. La textura és el que no ha acabat de convèncer.
Per altra banda, als més petits els vaig haver d’amagar el pot. Quan ens en vam témer havia minvat molt! I és cert, la textura és un tant especial, no és per tothom. Però el gust és moooolt suau.
Les podeu fer de dos models, com jo, o posar-hi més creativitat i donar-lis un toc de xocolata per sobre, o farcir-les amb dolç de llet, per exemple. Només estic donant opcions! De les panxades de galletes no en vull saber res!
Ingredients
125 g de mantega
40 g de sucre en pols
1 vermell d’ou
1 cullereta de vainilla
200 g de llet condensada
360 g de farina de blat de moro
confitura de gerds (opcional)
Passa a passa
1- Hem de batre la mantega, a temperatura ambient, amb el sucre en pols.
2- Quan la mescla estigui ben integrada anam afegint el vermell d’ou, la vainilla i la llet condensada. Tot això ho tornam a batre fins a tenir-ho ben integrat.
3- Integram a la mescla la farina de blat de moro en dues tongades. Formam una bolla amb la pasta, l’embolicam amb paper de film i la deixam reposar dins la gelera mitja horeta.
4- Passat aquest temps encalentim el forn a 180º, i mentrestant preparam les galletes.
5- Posam paper de forn damunt una palangana i dividim la pasta en bolletes petites. Les posam sobre la palangana, enfora unes de les altres, i les xafam una mica amb la mà.
6- Per decorar-les abans d’enfornar podem fer una marca amb la forqueta, o podem fer un clotet al mig amb el mànec de la forqueta i farcir-la amb confitura.
7- Enfornam les galletes uns 15 minuts, no molt més, perquè han de quedar blanquetes.
Quan érem petits, estic parlant dels anys 80 del segle passat, les opcions de dolços en els restaurants no era molt extensa però sí molt clàssica. Es basava en pastís al wisky, pastís de pobre, qualque Saint Honoré… i l’enyorat “pijama”! A l’estiu, hi havia més varietat, sobretot als bars hi havia gelats de tota casta. Segur que no tants com ara, però encara són recordats per la nostra generació: frigopié, twister, dràcula, capitán cohete… i les llimones, les taronges i els cocos gelats.
Més d’un i una ha emulat als Monty Python amb dues meitats de coco fent de cavall. Ens agradaven molt aquests gelats, sobretot perquè ens els donaven als restaurant quan anàvem a una comunió o noces, o simplement quan hi anàvem a dinar amb la família. No solia ser un gelat de bar, si no de restaurant. O al manco és el record que en tenc.
I aquesta és la recepta que us duc avui, les llimones gelades. No hi ha postres més barates si, com a ca nostra, teniu llimones com per muntar una fàbrica de begudes carbonatades. Té pocs ingredients, no té molt de misteri i són unes postres fantàstiques per fer amb molta d’antelació. Podeu tenir-ne de congelades i anar-les treient segons les hagueu de menester.
Ingredients:
150g de llet condensada
150 ml de nata per muntar
4 llimones (no massa grosses)
Passa a passa:
1- Tallam la base de les 4 llimones. Convé que sigui la part del capoll, la que s’uneix amb l’arbre, ja que és la part més lletja.
2- Tallam l’artra base, que farem servir de tapadora. Just és de decoració, si no la voleu posar la podeu tirar.
3- Buidam la polpa de les llimones sense arribar del tot a la part blanca. Trituram la polpa i la colam. Reservam les llimones buides.
4- Mesclam 100 ml del suc que hem tret amb la llet condensada i reservam.
5- Muntam la nata en un altre bol, i en estar muntada li afegim la crema de llimona i llet condensada. Procuram fer-ho amb moviments envolvents per no baixar massa la nata.
6- Posam la crema en una màniga pastissera i omplim les llimones buides. Les tapam amb les tapadoretes que hem guardat.
7- Les posam en el congelador dretes sobre la base que hem fet fins que estiguin ben gelades. Després ja les podrem guardar en una bossa de congelació.
Procurau que les llimones no siguin molt grosses perquè si no el farcit no us bastarà.
Aletria! A mi em sona a “alegria”. L’aletria és un tipus de fideu que es compra a Portugal per fer aquestes postres.
Bàsicament, i després de tastar-les a casa, vàrem arribar a la conclusió de que s’assemblen bastant a l’arròs amb llet, però amb un puntet especial per mor de l’anís estrellat. Aquestes postres, a més dels sonhos de natal, varen ser la part dolça del nostre dinar familiar de Nadal d’aquestes passades festes.
Són molt bones de fer i a tots ens varen agradar, tant als petits com als grans. Anem amb la recepta!
Ingredients:
200 g de fideus (dels més finets)
250g de sucre
1l de llet
4 vermells d’ou
1 branqueta de canyella
2 estrelles d’anís
la pell d’una llimona
canyella en pols per decorar
Passa a passa:
1- Posam al foc la llet, el sucre, l’anís, la branca de canyella i la pell de llimona.
2- Quan es comenci a encalentir afegim la pasta. L’hem de rompre amb la mà abans d’afegir-la. L’hem de coure uns minuts.
3- Retiram les espícies. En un bol a part hi batem els vermells d’ou amb 4 cullerades de llet que treurem del foc. No deixam de remoure en tot el temps, si no es courà l’ou.
4- Afegim la mescla dels ous a la llet i la pasta i ho coem tot junt durant cinc minuts a foc mitjà.
5- Ho vessam tot en el motlle triat i ho deixam reposar. El motlle que veis en la imatge és aquest.
Decoram amb la canyella amb pols, al nostre gust.
Com podeu veure és una recepta moooolt fàcil. Intentau-la, quedareu bé, no us durà molta de feina i els ingredients són bastant econòmics.
Des de sempre s’han utilitzat aromatitzants per les pastes dolces. Record que al pis d’estudiants de Barcelona més d’un vegada vàrem fer qualque coca d’anís. Però també segur que heu sentit a parlar d’aromatitzar la pasta amb aigua de roses, de flor de taronger, o de qualsevol licor dolç.
Cada dos mesos a la papereria Alcover de Porto Cristo em guarden una revista francesa, ja en tenc una bona col·lecció. Es tracta de la Marie Claire idées, una revista de moltes coses: manualitats variades, viatges i cuina. Hi sol haver receptes bastant curioses i per l’abril va sortir pràcticament un monogràfic de coses que es podien fer amb camamilla. Des de tònic pels cabells rossos, passant per gelats, fins aquesta coca, que de tot d’una em va cridar l’atenció.
Ingredients:
Pel xarop de camamilla:
aigua
camamilla
sucre
Per la coca:
3 ous M
150g de sucre
150g de farina amb llevat incorporat
120g d’oli de girasol
4 cullerades de xarop de camamilla
Passa a passa:
1- Començam preparant el xarop, perquè l’haurem de deixar refredar una mica. No serà un xarop molt espès. Feim una camamilla bastant carregada. Pesam la mateixa quantitat de sucre que d’infusió i ho posam tot a bullir, entre 5 i 10 minuts. Anam llevant l’escuma que va sortint. Reservam.
2- Preparam ara la coca batent els ous amb el sucre. Una batedora de varetes ens anirà molt bé en aquesta passa. Procuram pujar-los tant com poguem.
3- Afegim l’oli a poc a poc i després la farina, passada pel sedàs. Al final de tot afegim les quatre cullerades de xarop de camamilla.
4- Untarem els motlles, o el motlle, on vessarem la pasta. Procurau no omplir més de la meitat del motlle perquè durant la cocció la coca puja molt, al final baixa un poc. Posarem el forn a 170º i, quan estigui calent, hi posarem la coca. Hi ha d’estar una mitja hora aproximadament. Quan la punxeu amb un escuradents ha de sortir net.
5- Quan la traieu del forn, i abans que es refredi, pintau-la amb un poc més del xarop que heu fet abans.
I a menjar!
PD: a la recepta original decoren la coca amb un glassejat fet amb sucre amb pols i blanc d’ou. Jo vaig canviar el blanc d’ou per xarop de camamilla. Però el resultat, pel meu gust, és massa dolç. Just amb el xarop ja és suficient. Això sí, si sou molt llépols…
No sé si estaria bé anomenar-los així, perquè imagin que els propis menorquins només en diuen pastissets. Però vaja, com que en aquest blog n’hi ha tants de dolços millor especificar.
M’encanta tenir amics a diferents parts del món. Crec que les més llunyanes són les meves companyes de residència de Barcelona, que són mexicanes. Elles m’han passat receptes com el “pan de muerto” o el pastís de “3 leches”. Aquesta que teniu aquí ve dels nostres veïnats més propers, gimnèsics com nosaltres.
S’assemblen molt en quant a la forma als nostres senyorets (o crespells), però veureu que els ingredients varien una mica. Aquesta recepta me l’ha passada na Magdalena, menorquina d’arrel, i esper que no sigui la primera perquè no sabeu com de bons han sortit! I per cert, són el dolç estrella de qualsevol celebració pel que m’han dit. Així que són una bona opció per fer-los en qualsevol ocasió.
Ingredients:
800g de farina
400g de sucre
400g de saïm
8 vermells d’ou
Un poquet de pell de llimona (jo n’he posada de mitja llimona)
1 cullereta d’essència de vainilla (jo l’he posada en pasta)
sucre en pols per la decoració
Passa a passa:
1- Mesclam el sucre amb els vermells d’ou i els pujam fins fer-los escumosos.
2- Anam afegint-hi el saïm a poc a poc.
3- Quan ho tenim tot mesclat hi incorporam la pell de llimona i la vainilla.
4- Afegim en aquest punt la farina a poc a poc, tenint en compte que la pasta no ha de quedar molt dura. Segurament no necessitareu els 800g sencers de farina. Quan ja la pogueu treballar bé és el moment d’aturar d’afegir-la.
5- Estiram la pasta amb una primadora (uns 0,5cm de gruixa) i tallam les formes amb el nostre motlle de senyoret i les posam sobre un paper de forn abans de posar sobre la placa de forn. El que més es pareixia als tradicionals dels que tenia jo era aquest de la flor, però imagin que no hi ha cap problema de fer-los amb una altra forma. Si els feis de formes diferents procurau enfornar les que tenen la mida més o manco semblants juntes.
6- Posam el forn a 175º-180º i quan estigui calent enfornam els pastissets uns 15-20 minutets o fins que vegeu que han agafat coloret. Cada forn és un món.
7- Els deixam refredar i en estar freds els podem emblanquinar amb sucre en pols o floreti (paraula nova que he après amb aquesta recepta!).
Ja ho sabeu, si teniu cap recepta que volgueu que provi de fer per poder-la compartir en el blog ja ho direu! Gaudiu del que queda abans de la tornada a l’escola i dels pastissets menorquins. Moltes gràcies per la recepta Magdalena!
Venga va! Amb aquesta recepta podreu completar perfectament a la torta Tenerina o simplement escampar-la sobre una torrada perquè és… una crema per llepar-se els dits!
Ingredients:
500g de mascarpone a temperatura ambient
4 vermells d’ou a temperatura ambient
125g de sucre
50g d’aigua
Passa a passa:
1- Posam el sucre i l’aigua al foc i ho encalentim fins els 121º. Poc abans d’arribar-hi (115º-116º), començam a batre els vermells d’ou per blanquejar-los. Si no teniu termòmetre de cuina, aquest serà el punt en què l’almívar forma petites bombolletes blanques a la superfície.
2- Quan l’almívar estigui llest l’anam abocant a poc a poc sobre els vermells d’ou sense deixar de batre i ho continuam fent fins que hagi refredat de tot.
3- Posam el mascarpone en un bol i el removem amb una espàtula per estovar-lo i a poc a poc hi anam afegint la mescla dels ous fins a obtenir una crema homogènia.
La crema tendrà una textura molt tova, com de iogurt. Si la voleu deixar una estona a la gelera tendrà una mica més de cos. I una cosa… no la tasteu abans de posar-la dins el plat amb la torta Tenerina, perquè no crec que n’arribi gens!
PD: no recomanen congelar-la perquè perd la consistència però la podeu guardar dins la gelera 3 o 4 dies coberta amb film transparent.
Ja tenia ganes de tornar! Hi ha temporades que no te fa ganes res del que fins en aquell moment et delia i d’altres que ho enyores. I com que ho enyorava i tenia ganes de tornar a experimentar dins la cuina… Ja hi tornam a ser!
El que sol passar a ca nostra és que quan menjam qualque plat que per nosaltres és novedós és que tot d’una demanam la recepta. Ens varen convidar a un dinar totalment italià amb totes les garanties, el cuiner chef és italià. No podia ser d’altre manera! I els plats principal varen ser boníssims, però ja en teniem qualque idea de com havien de ser: la cuina itlaiana és internacional, molts coneixem la focaccia o els gnocchi. Però de les postres… com no fossin cannoli… La veritat és que no record les altres postres que hi havia perquè me vaig quedar enamoradíssima de la torta tenerina.
Té una història de categoria, com ho solen tenir tots aquests plats dolços. Va ser creat en honor a Helena Petrovich, la dona de Víctor Manuel III. No té llevat i du molts pocs ingredients. És cruixent per fora però es desfà a la boca… Llèpols! No us la podeu perdre!
Ingredients:
200g de xocolata per fondre al 55%*
4 ous de talla M
50g de farina normal
100g de mantega
150g de sucre
Passa a passa:
1- Trossejau la xocolata en trossets petits i foneu-la al bany Maria. Quan la xocolata estigui fosa, afegiu la mantega. Un cop desfeta i ben mesclada, deixau refredar. Anau remenant de tant en tant.
2- Separau els vermells dels blancs dels ous en dos bols diferents. Afegiu la meitat del sucre en un dels bols, i l’altra meitat en l’altre. Bateu-los fins que les dues mescles estiguin fermes i escumoses.
3- Mentre bateu el bol dels rovells, i quan estiguin llestos, abocau-hi lentament la mescla de xocolata i mantega, que ha d’estar tèbia. Continuam batent fins a obtenir una mescla homogènia.
4- En aquest punt hem d’afegir-hi els blancs d’ou pujats en tres vegades amb una espàtula.
5- Incorporam la farina a la mescla fent moviments amb l’espàtula fent moviments de dalt a baix. Obtendrem una mescla llisa i unforme.
6- Abocam la pasta en un motlle d’entre 24-26 cm d’ample prèviament untat, perquè no s’aferri. Com que ja tendrem el forn calent a 180º el posarem a dins i li deixarem uns 25 minuts. Jo li vaig deixar 5 minuts més, i crec que 5 minutets més encara no li haguessin fet mal.
7- Un cop treta del forn la torta baixarà un poc i farà aquests craquelats tan característics. Quan estigui freda podem decorar amb sucre en pols.
La primera vegada que vaig provar aquesta torta la vaig provar sense la crema de mascarpone que veis a les fotos, però la veritat és que amb les dues coses és… divina…
Si voleu la recepta de la crema de mascarpone ja direu coses!
(*) Vaig trobar aquest tipus de xocolata a Aldi, per si voleu tenir referències.
Enguany ja és la segona vegada que la meva neboda gran ha celebrat el seu aniversari un poc d’aquella manera. Ens agradaria ser-hi tots, família i amics, però per les circumstàncies actuals això encara no pot ser. Què hi farem!
I en el seu moment vaig estar tan contenta que triés aquest tema per la seva festa… Molt! Vaig començar a llegir aquesta saga de J. K. Rowling a l’aeroport fa molts d’anys, just quan començaven a sortir els primers llibres. Vaig comprar el primer en comptes d’una revista pensant que si no m’agradava ja no compraria els demés… i anys després fins i tot vaig anar a veure un expo a Madrid sobre les pel·lícules, ja me direu! M’encanta l’univers màgic! I a na Maria també.
En aquesta entrada us contaré una miqueta el que vaig preparar per decorar la festeta i la taula del menjar. És vera que varen poder ser pocs nins, però això no lleva que la festa estigués ben ambientada.
ATREZZO GENERAL
Llibre monstruós dels monstres
Aquest llibre va ser el que va dur més feina de fer, però estic orgullosa del resultat. Vaig partir d’un llibre buit de cartró (d’aquests que es venen a les botigues de manualitats) al que vaig folrar amb símil de pell, amb el que s’enquaderna els llibres. A sobre de trossets d’aquest material també vaig pintar les lletres de la portada del llibre. Per casa tenia un guardapits ja bastant deteriorat per fora, però per dins el pèl fals encara estava en bones condicions, per tant el vaig reutilitzar per fer la part de fora. Les dents, els tentacles i els ulls els vaig fer amb pasta fimo de colors, que després vaig envellir amb pintura acrílica.
Banderoles de les cases de Hogwarts
Això va ser molt més fàcil, just vaig haver de comprar trinxes de loneta de colors, calcar els dibuixos a sobre i pintar-los amb els escuts de cada casa: Gryffindor a la vermella, Hufflepuff a la grogs, Ravenclaw a la blava i Slytherin a la verda. Per sort tenia molts de colors d’altres coses que havia pintat sobre tela, però realment no se’n necessiten molts, la mateixa base de la tela ja fa de color. A més, tot el que era groc ho vaig substituir per daurat i tot el blanc per platejat. Quedava molt bé brillava amb el sol.
Senyalitzacions del món màgic
Si vas a un món tan màgic com el de Harry Potter has d’anar en compte de no perdre’t perquè pots acabar on no toca, per tant és important que les senyalitzacions estiguin ben posades. No voldràs anar a Honeydukes sense tenir ni una sola moneda, primer hauràs de passar per Gringotts, no? Per això vaig utilitzar un pal i fustes tallades de diferents formes, a les que vaig pintar amb les lletres i logos de cada lloc especial dels llibres.
El mapa de Magatotis
Més senzill impossible! Per internet trobareu moltes pàgines on ofereixen gratuïtament les plantilles d’aquest mapa, a una mida petita, això sí. També hi sol haver les instruccions de muntatge, només necessitareu tisores i cinta de doble cara o cola de barra per muntar-lo. Deixau que la imaginació dels nins faci la resta.
Andana 9 i 3/4 i Hedwig
Aquests són els que menys misteri tenen, ja que són comprats. Pel preu que tenien era molt més pràctic comprar-los, a més, en Hedwig aquell dia ja no va dormir dins la gàbia, sen va anar amb na Maria. Per cert, la gàbia la trobareu en qualsevol basar, a la part de decoració.
ELS DOLÇOS
Dolços del carretó del tren a Hogwarts, i de Honeydukes
Per internet es poden trobar infinitat de plantilles que retallar i muntar per emplenar. Com que en el moment de la festa el covid havia repuntat i s’havia d’anar una mica més en compte, vaig fer paquetets de dolços perquè cada nin tengués els seus. A la imatge veureu: caramels de Bertie Bott de tots els sabors, granotes “de xocolata”, discs picants, cucs, varetes màgiques… La màgia de tot això és el packaging!
Com que la festa de na Maria va ser a l’agost, evidentment no podia posar granotes de xocolata (si voleu el motlle original anau aquí), però vaig trobar unes granotes de llepolia que cabien perfectament dins les capses. Una sort!
A més, tenia una olla de bruixa (reciclatge d’estris de halloween) a la que vàrem posar les crispetes i les galletes de mantega amb formes de Harry Potter que vàrem posar en pots de plàstic amb etiquetes una mica misterioses.
EL PASTÍS
D’aquesta temàtica ja n’havia fets uns quants i m’ho he passat molt bé fent-los. La llàstima és que no he pogut practicar massa el tema de les diferents cases ja que tots els nins de 6 anys diuen que són de Gryffindor, no sé per què serà. Tanta sort que també n’hi ha hagut qualcun de Slytherin.
Però na Maria, no només volia que el seu pastís fos de la casa d’en Harry, si no que el volia blau. Clar, perquè és el seu color preferit. I què fas quan la teva neboda gran te diu que vol un pastís de Gryffindor de color blau? Idò li fas un pastís de Gryffindor de color blau, i no hi ha res més a dir.
Esper que aquesta entrada us hagi agradat i us hagi donat alguna idea per les vostres festetes. Cuidau-vos molt, que encara tenim “el bitxo” entre nosaltres!
