Categoria: General

Quan sent parlar de fruites i verdures ecològiques no puc deixar de pensar en el que mon pare dèia: «vols coses ecològiques? Baixa i agafa-les de l’arbre». I és que a ca nostra, fins que ell hi va ser sempre hi va haver un poc de tot: tomàtigues, melons, albergínies… I sempre sense «esquitxar». Com a molt amb una mica se sofre per sobre de les tomàtigues. Res més.

I dels fruiters no en xerrem. Han anat més a lloure que els ocells. Però n’hi ha algunes varietats que no hem aconseguit que surin més enllà de 3 o 4 anys. Deu ser cosa del tipus de terra? No sé. Això sí, els llimoners i tarongers van tot solets, no necessiten més que la seva aigua quan toca i poca cosa més. El resultat són arbres a rebentar de fruita.

Cercat receptes per poder fer amb les llimones, ara que és temporada vaig trobar-ne una de tassonets de crema de llimona. Sense forn i sense complicacions. La primera vegada que els vaig fer vaig canviar totes les proporcions de la recepta original per poder aprofitar els ingredients que tenia, però varen resultar molt potents de gust. Fins i tot la meva neboda petita va posar cara de llepar llimones. La segona vegada vaig mantenir la proporció d’ingredients de la primera vegada, canviant, això sí el tema de la llimona, i va resultar molt més menjívola. Aquí la teniu:

Ingredients:

• 250 ml de nata per muntar
• 1 pot petit de llet condensada (uns 397 g aproximadament)
• Un polsim de cremor tàrtar
• El suc de 4 llimones i la pell ratllada de 2
• 100 g de galetes (tipus Maria*)

Passa a passa:

1- Rentam bé les llimones, ratllam la pell de dues d’elles i reservam. Treim el suc de les 4 llimones, el passam per un colador per llevar possibles miquetes i pinyols i reservam.

2- Picam les galetes però sense arribar a deixar-les fetes pols del tot, que es noti algun trosset. Repartim la galeta triturada en el fons dels tassonets.

3- En un bol posam la nata ben freda, la llet condensada i el cremor tàrtar. Amb una batedora de varetes pujam aquests ingredients. Veurem que pugen i que la mescla torna espessa. Quan comenci a espessir hi vessam el suc de llimona sense deixar de batre. Batem fins que la crema estigui ben espessa.

4- Posam la crema de llimona repartida en els tassonets i per sobre hi posam una mica de la pell de llimona ratllada que teníem reservada.

Deixam refredar els tassonets a la gelera unes quantes hores i ja tendrem llests aquest espectaculars tassonets de llimona!

Ens veim per aquí aviat! Besades!

---

PD: Els tassonets que teniu a les fotos són de 230 ml i en varen sortir 10.

PD2: El cremor tàrtar és opcional, però trob que la nata puja molt millor amb ell i l’ajuda a mantenir-se.

(*) En aquesta recepta he posat galetes de tipus Maria perquè el contrast de la dolçor d’aquest tipus de galetes contrasta molt bé amb l’acidesa de la llimona. Però si voleu fer aquests tassonets per a celíacs sols heu de canviar les galetes per galetes sense gluten o no posar-ne.

És molt freqüent sentir en pel·lícules americanes allò de que «si la vida et dona llimones, fes llimonada«. No sé, jo amb les llimones faria moltes coses a part de llimonada. Fa uns anys vaig fer un curs de rebosteria àrab, del que ja us n’he parlat en alguna altra ocasió. També vaig fer la segona part del curs i en ell hi havia aquestes pastes. Encara no les havia provat de fer i a la fi aquest Nadal em vaig decidir.

No són difícils de fer, però sí que vaig trobar que duien una mica més de feina de la què em pensava. També he canviat la manera en com la professora els donava el toc final perquè no sé si és per la humitat que feia quan les vaig fer, però no m’agradava com quedaven i així com les veieu m’agradaven més.

Segur que voleu la recepta ja, perquè ja fa temps que la us vaig prometre per instagram, així que aquí la teniu.

Ingredients:

• 250 g de mantega a temperatura ambient
• 100 g de sucre
• 2 vermell d’ou de mida L
• 1 ou sencer de mida L
• 1/2 sobre de llevat en pols
• 100 g de farina de blat de moro
• 435 g de farina
• 1 pessic de sal
• La pell ratllada de dues llimones i 75 g del seu suc
• Per l’acabat: el suc d’1 o 2 llimones i sucre en pols

Passa a passa:

1- Ratllam les dues llimones i sucam el suc que necessitam per la pasta i reservam.

2- Batem la mantega amb el sucre fins que quedi tot ben integrat, millor amb una batedora de varetes elèctrica. Hi afegim la pell i el suc de les llimones.

3- Incorporam els ous, un a un. Semblarà que la pasta es talla, però continuarem batent fins que tot s’integri.

4- A la mescla anterior hi afegim el llevat, la sal, la farina de blat de moro i la farina normal. Aquesta darrera millor anar-la afegint a poc a poc i ja ho podem fer a mà. Queda una pasta molt gustosa de treballar, fluixeta però que no s’enganxa a les mans. En feim una bolla, l’embolicam amb un paper film i la deixam 1 horeta a la gelera.

5- Passat aquest temps la treim de la gelera i dividim la bolla en 4 parts. De cada part en feim un «rulo» del diàmetre d’un dit aproximadament, per tant més o manco ens quedarà un «rulo» d’uns 30 cm de diàmetre. L’aplanam una mica amb els dits i tallam les pastes en diagonal, perquè quedin en forma de diamant.

6- Posam les pastes sobre paper de forn sobre una palangana i les enfornam a 175º durant uns 25-30 minuts. No quedaran molt daurades, només la part de baix quedarà una mica cuiteta. Un cop estiguin cuites les treim del forn i les deixam refredar sobre una reixa.

7- El pas final l’he fet d’una altra manera respecte de la recepta original, però crec que han quedat millor així. En un bol posam el suc d’una o dues llimones i anam banyant una a una les pastes en el suc. Un cop sucades les posam sobre un paper de forn ben col·locades i les espolsam amb sucre en pols.

Aguanten bastant tancades en una llauna, i amb aquesta recepta en surten moltíssimes. Si el vostre objectiu és, per exemple, fer amics… no ho dubteu, en fareu molts amb aquestes pastes!

Ens veim aviat! Besades!

Fa temps una companya de feina em va passar una recepta d’una coca de cervesa negra que deia que sempre li sortia bé. Jo no he tengut sort amb aquesta recepta, mai m’agradava el resultat, però amb aquesta sí.

L’he provada de fer unes quantes vegades sempre fent alguna modificació, i aquesta que us duc en aquesta entrada és la que ha agradat a ca nostra.

És una coca molt, molt humida. El cruixent dels pistatxos la fa més especial crec jo. Aquesta modificació la va proposar el sogre del meu germà i he de dir que va ser tot un encert.

Com que du una mica de feina, anem ja amb la recepta.

Ingredients:

• 300 ml de cervesa negra
• 200 ml d’oli de girasol
• 70 g de cacau (he utilitzat el de Valor 70%)
• 4 ous de talla XL
• 400 g de sucre
• 250 g de farina amb llevat incorporat
• 200 ml de nata per pujar
• 80 g de pistatxos sense sal

Passa a passa:

1- Treiem la closca als pistatxos, els pelam i els picam. Els posam en un bol amb una cullerada de farina. Els reservam.

2- Posam la cervesa i el cacau en pols en un perol al foc i el dissolem. Reservam i deixam refredar.

3- Posam els ous amb el sucre i els pujam. En estar pujats afegim la nata i l’oli a poc a poc.

4- Afegim molt a poc a poc la farina passada pel tamís. Si ho feis amb màquina, posau-la amb la velocitat més baixa. Si és a mà, amb espàtula de silicona i amb moviments envolvents. Mentre anam posant la farina, anam fent aturades i afegint la mescla de cervesa i cacau. Però sempre començant i acabant d’afegir ingredients amb la farina.

5- Quan ho tenguem tot ben integrat afegim els pistatxos que haurem arrebossat amb la cullerada de farina. No els mesclam massa perquè no vagin cap al fons.

6- Vessam la mescla en un motlle prèviament untat i el posam al forn ja calent a 175º durant 45-50 minuts. De totes maneres, abans de treure’l del forn ens hem d’assegurar que està cuit punxant amb una escuradents. Si surt sec ja podem aturar el forn.

7- Recordau que si feis la coca en un motlle de bundt tot d’una en treure’l del forn l’heu de deixar talment refredar 10 minuts, i després d’aquests 10 minuts l’heu de treure. Si ho feis abans o després podeu rompre la coca.

Per decorar podeu espolsar un poc de sucre en pols per sobre i uns quants festucs trosejats.

Què trobau? La provareu de fer?

Ens veim aviat! Besades!

Aquesta setmana he estat en un viatge especial. Junt amb 55 alumnes i 4 professors més hem estat viatjant per Itàlia, concretament hem visitat Milà i Venècia. El menjar és un tret molt distintiu d’aquest país. Clar que no és el mateix viatjar pel teu compte o amb un grup petit que amb un grup tan gros com el nostre. Algunes menjades ja les teniem contractades, d’altres les hem anat improvisant.

Per fer-vos una aproximació al que hem anat menjant (els professors, els alumnes han tirat més de restaurants ràpids molt coneguts) us duc aquesta entrada, igual us serveix d’alguna cosa!

1r dia per Milà.

El primer dia va ser un dia per aterrar a terres italianes i poc més. Partírem de Porto Cristo ben prestet ja que el vol era a les 10,45h i moure a 60 persones no és poca cosa. Arribàrem a Milà sobre les 2, i el bus ens va deixar a prop del Castello Sforzesco.

Tots ben afamats ja en aquella hora donàrem temps lliure per anar a dinar, per després trobar-nos a la fontana di piazza Castello.

Els professors vàrem anar al primer restaurant que vàrem trobar podriem dir, no vàrem mirar gaire, teniem gana i pressa. El restaurant escollit va ser el Farinella, que està molt a prop del lloc on havíem quedat amb els alumnes. Era dilluns i a aquella hora no hi havia més que una o dues taules amb gent a dins. També té terrassa, però feia vent, i ens vàrem estimar més entrar.

El cambrer, n’Stefano, va resultar que ens entenia perfectament ja que resulta que ha fet feina per Eivissa i en breu hi tornava. Vàrem demanar tots pizza, jo vaig demanar la Cotto Ma non Cotto.  Quan ens les varen dur vàrem demanar al cambrer com es menjava la pizza, no sabíem com fer-ho (amb els dits o amb coberts) ja que era molt fineta. Ens va explicar que aquell tipus de pizza es deia napolitana i és molt fineta en el centre i la vora molt gruixuda, per tant s’havia de menjar amb coberts. No hi ha com demanar quan no se sap.

Les pizzes en aquest restaurant estaven entre un preu de 7,5 i 12 euros.

Un cop amb la panxa plena ens retrobàrem amb  alumnes i baixàrem tots cap a la plaça del Duomo. El primer dia era visita lliure, i tot i que els aconsellarem entrar a la catedral i fer una volteta per la galeria Vittorio Emanuel II… va tenir més èxit el fet d’anar de compres.

Per cert, si viatjau a Milà entrau a la catedral, ho paga.

Sobre les 7 tornàrem cap al bus, havíem de desfer tot el que havíem caminat fins arribar-hi i d’allà ja arribàrem a l’hotel. L’agència ens havia comanat el sopar en un restaurant proper a l’hotel, el 2fratelli. Podriem dir que si l’haguéssim hagut de triar no ho hauriem fet. El menú va ser: risotto a la milanesa, escalop amb ensalda i gelat. Jutjau vosaltres mateixos, però tanta sort que només hi vàrem sopar un dia.

Alguns alumnes tenien molta gana, es varen menjar el seu i el nostre, el dels professors. El personal del restaurant, això sí, varen ser molt aguts amb nosaltres: l’aniversari d’un dels nostres alumnes era aquell mateix dia, i li varen posar una espelmeta sobre unes postres, varen tancar la llum quan li duien i entre tots vàrem cantar.

2n dia per Milà

Després de berenar a l’hotel, el 2n dia per Milà sí que teniem visites contractades. El matí al Museo Nazionale della Scienza e della Tecnologia Leonardo Da Vinci, i el capvespre a l’estadi de San Siro (la meitat del grup) i al Palazzo Morando (l’altra meitat).

Per els que tengueu curiositat, el Museu Leoardo Da Vinci ho paga. És enorme, per tant crec que és necessari triar quina part es vol visitar, fer-lo tot és bastant cansat.

Com que havíem berenat prest, però teniem les visites contractades també de prest, tot d’una que vàrem acabar la visita teniem una horeta i mitja per anar a dinar, cadascú on va trobar millor. En aquesta ocasió ens acostàrem a la plaça del Duomo, lloc de trobada de tot el grup. Triàrem un restaurant anomenat Spadari Café, a uns carrers tan sols de la catedral. Aquesta vegada volia provar la pasta i vaig triar un plat de tagliatelle al funghi, que vaig trobar boníssim!

El plat costava 10 euros, no ho trob un preu exagerat per la zona.

La meva meitat de grup, després de dinar, visitàrem el Palazzo Morando i San Bernardino alle Ossa. Com que després de la visita estaven cansats (sempre estaven cansats excepte a l’hora d’anar a dormir), els deixàrem temps lliure fins després d’haver sopat, no sense abans recomanar-los que si no ho havien fet entressin dins el Duomo.

El que quedava de capvespre passejàrem una mica més per la zona i anàrem a sopar al bar Mercurio, molt a prop també de la plaça de la catedral. El menjar molt bo. Aquesta vegada no tenia massa gana, havíem fet un gelat feia una horeta, i vaig demanar una insalata caprese, per 10 euros.

Ben cansats a la tornada cap a l’hotel per preparar les maletes per partir ben prestet cap a Venècia… però ai las! El cansament just en arribar a l’hotel sempre desapareix! Ciao Milà!

3r dia per Venècia

El viatge en bus de Milà a Venècia dura 3 hores. Havíem demanat a l’agència que ens baratés el sopar del 2n dia a Milà per una bossa de picnic pel 3r dia, pel viatge a Venècia. Podeu creure que el que hi havia dins la bossa no va arribar el alguns casos a San Marco. Tenim piranyes, no alumnes. La bosseta duia dos panets (ben eixuts) amb formatge, prosciutto i lletuga, un pastisset industrial, una poma i una botella d’aigua. El millor de la bossa era la poma, i ni això, però bé, la qüestió era no perdre massa temps en això i aprofitar de visitar el més possible.

Després de passar tot el capvespre per l’illa vàrem agafar el vaporetto per tornar a agafar el bus i arribar a l’hotel. Allà ens trobàrem amb la sorpresa que no hi havia restaurant a l’hotel, si no que havíem de travessar el carrer per anar a un restaurant, el Soleado.

El sopar va ser, per dir-ho delicadament, justet. Pasta amb salsa de tomàtiga i alguna traça de carn, un bistec arrebossat i patates fregides i una poma de postres. No hi havia opció per celíacs ni vegetarians, i això que ho havíem avisat a l’hotel. Però es veu que l’hotel no ho va avisar al restaurant… el primer vespre a Cazzago de Pianiga no va ser el que esperàvem…

4t dia per Venècia

Com cada dia, toc de diana ben prest i partida cap a Tronchetto per agafar el vaporetto fins a San Marco. Una vegada allà separàrem el grup en dos ja que teniem dos guies que ens vàrem fer una visita guiada pel centre històric. La nostra guia, na Grazzia va resultar ser molt aguda i ens va explicar la plaça de San Marco, com estava construïda Venècia, una mica de l’arquitectura de les cases, el pont del Rialto i vàrem acabar al mercat del peix. Ens va explicar que el peix allà és molt important, el que es pesca queda primer a Venècia i després s’envia cap a Milà.

Teniem poc temps per dinar i els alumnes volien pizza d’un lloc que havien vist el dia abans. Però els professors vàrem anar a prop del mercat del peix a un lloc de menjar take away (cosa important si no us voleu deixar el sou només en el menjar). El local es diu WEnice fresh food and take away, i a part de plats preparats que tenien una pinta fantàstica venien uns potets amb peix fregit. El petit per 6 euros i el mitjancer per 9. Jutjau vosaltres mateixos però jo crec que la capacitat d’un i altre és més o manco la mateixa. Agafàrem el més petit i podem assegurar que vàrem fer molt ben fet. En ell hi havia un poc de tot: peix, calamar, gambes, verdura… en tempura i en el seu punt de sal! Fantàstica menjada per 6 euros.

Després de menjar tan a corre-cuita agafàrem un vaporetto per fer un tour per les illes de Murano, Torcello i Burano. 5 horetes de tour en el que vàrem tastar les bussolai, les pastes típiques de Burano, que tenen forma d’S. Va ser un dia ben completet, i cansat.

Ens esperàvem el pitjor a l’arribada al restaurant de davant l’hotel, tenint en compte el que havia passat el dia anterior… però no. Varen ser molt més simpàtics que el vespre anterior i varen tenir alguns detalls amb nosaltres. El menú del sopar consistia en pasta farcida de ricotta amb mantega i sàlvia, bistec amb ensalada i postres de la casa.

Podem dir que aquesta vegada sí que ens va agradar el sopar. I el detall va venir quan vàrem demanar si ens podien dur més pa i en comptes d’això ens vàrem dur focaccia, i als nins a més els varen dur pizza. Tots contents!

Els GELATO!

Capítol a part mereixen els gelats  (i altres dolços) que hem menjat aquests dies per la Llombardia i el Véneto. El primer dia el vàrem menjar a una gelateria de la galeria Vittorio Emanuel II. La gelateria es deia Pasticceria Marchesi. Tenia un mostrador d’aquells que fan enveja, amb diferents mostres de pastissos, i al davant dues tauletes amb cadires d’un estil molt afrancesat. Evidentment el postureo no es va fer esperar.

El gelat del segon dia va ser a Il Campanile, a la via Orefici, molt molt a prop de la plaça del Duomo. Per ser sincers, aquest dia estàvem ja una mica cansats, i haguéssim volgut asseure una estona, però els preus són prohibitius si no són per plats per endur. Tota la vida recordarem l’espantá que vàrem fer en una terrassa quan vàrem veure que la coca cola costava 8 euros… 8 euros!

El dimecres ja estàvem a Venècia i el gelat ens el vàrem menjar un poc aviat de camí al Museu Casanova. Aquesta vegada el vaig triar amb cucurutxo i em va fer molta gràcia així com ens el varen servir, fent la forma d’un cor. Molt adequat tenint en compte el lloc que anàvem a visitar.

La dieta de gelat per dia va acabar el darrer dia del viatge, a la darrera illa que vàrem visitar, Burano. No tenc foto, però us asegur que el vàrem fer. Del que sí tenc foto és del cannoli (el primer de la meva vida!) que ens va comprar na Noèlia a tots els altres professors. Boníssim! Amb el llinatge tan sicilià que tenc i encara no els havia provat mai! Pot ser seria una recepta pendent del blog, què trobau?

I amb això s’acabava el viatge. El divendres agafàrem el bus a les 7 del matí i no hi ha quasi temps per menjar res, i per tant tampoc res per contar-vos. Ens veiem aviat per aquí!

Una besada!

---

PD: Les fotos en general, no són massa bones, ho sé. La majoria estan fetes d’aquella manera, però crec que us en podeu fer una idea 😉

En això dels pastissos hi ha tants d’exemples com persones i gusts. N’hi ha que es decanten més per la sobrietat i elegància dels colors neutres i la decoració justa, com dels que s’excedeixen en tot. I entre aquests dos pols hi ha una varietat infinita.

Aquesta entrada és per fer una aproximació a les diferents tècniques i temàtiques de la rebosteria creativa ja que les paraules que normalment s’empren per descriure les decoracions o les temàtiques solen ser anglosaxones. En més d’una ocasió he hagut d’explicar què significa fer un dripping, posar un topper o què és la tècnica de l’ombrée. 

NAKED i SEMINAKED CAKES

Aquest tipus de pastissos es caracteritzen per mostrar el seu interior sense cobrir, o cubrir parcialment. Normalment són pastissos d’aspecte rústic ideals per celebracions a l’exterior. Són molt demanats per noces d’inspiració boho, naturals però amb un toc elegant. Poden anar molt decorades a sobre però no és el més habitual. Normalment la decoració és a base d’elements naturals (flors, fruites…) o amb una simple decoració amb mànega pastissera. Fa anys que es fan i no passen de moda.

DRIPPING

Fa ja uns quants anys que Jackon Pollock va inventar aquesta tècnica de les arts plàstiques, encara que ell l’utilitzava posant en joc l’atzar com un element més dins de la seva creació. Els drippings pastissers estan a mig camí entre el control absolut de la gota i l’atzar. Es tracta de fer caure un element com és una ganache de xocolata (blanca o negra) o de candy melts (sí, més parauletes rares, són uns caramels de textura similar a la xocolata, i poden ser de diferents colors i sabors). El truc està en que la superfície sobre la que cau la xocolata encara tèbia sigui ben freda. Això fa que la gota es vagi aturant i no arribi fins a baix.

STRIPED CAKE

Literalment, pastís ratllat. Aquest tipus de pastissos encara no estan molt vists per aquí, però ja es fan de fa temps. Per fer-los hi ha dues opcions: a mà o amb eines especials. Si es fa a mà és necessari tenir molt de pols, i així i tot no queden unes línies nítides. Ajudats d’un scraper de formes sí que queden unes linies ben definides. Un scraper és una espàtula que pot ser totalment llisa (per allisar el contorn del pastís) o tenir diferents formes. En aquest cas, l’scraper ha de tenir la forma de merlets, com els dels castells. No amb totes les buttercreams queden bé les línies, ha de ser una buttercream amb molt de cos, com la de farina.

DECORACIÓ AMB STENCILS

Els stencils es fan servir sobretot en el món de les manualitats. En rebosteria també es poder usar per deixar buits o per crear figures, com en les dues fotografies següents:

En aquest cas, primer s’ha passat el dibuix de la calavera sobre la buttercream i després s’ha emplenat amb perles i figures de sucre, una a una. Du una mica de feina però el resultat és molt vistós.

I en aquest segon cas s’ha posat l’stencil sobre la buttercream blanca i s’ha aplicat la buttercream de colors amb espàtula per sobre. Quan s’ha retirat l’stencil ha quedat el buit en blanc. Ambdós casos la buttercream que fa de base ha d’estar ben freda, si no es pot espatllar el resultat final.

DECORACIÓ AMB ESPÀTULA

La decoració amb buttercream aplicada amb espàtula pot semblar en un principi una decoració un tant rústica, però pot aconseguir uns resultats molt fins i estèticament elegants. Podeu veure dos exemples en les següents fotografies.

DECORACIÓ AMB FLORS

Hi ha diferents formes de decorar amb flors. La més senzilla és decorar amb flors naturals, simplement s’han de col·locar a sobre del pastís de manera més o manco equilibrada, creant diferents nivells i caigudes. NO totes les flors són vàlides. Consultau amb algun/a florista per saber si poden traspassar algun sabor desagradable al pastís, això seria terrible!

La segona opció, i també la segona més fàcil és la de decorar amb flors utilitzant boquilles russes. Aquestes són unes boquilles que ja tenen en la seva punta una perforació que fa que quan pitjam la mànega pastissera la buttercream ja surti amb forma de flors. N’hi ha de molts de tipus: roses, tulipess, margarides… i també n’hi ha en forma de fulla.

I la darrera opció, i la més complicada ja que necessita tècnica i les eines adequades, són les flors de buttercream. També es fan amb boquilles, però en aquesta ocasió amb poques boquilles es poden fer molts tipus de flors. La buttercream ideal per fer-les és la de merenga, queda molt fina i transparent. És una tècnica en la que els coreans són experts, però ells utilitzen una buttercream a base de pasta de mongeta. Aquesta darrera no l’he tastada, per tant no us puc dir quin sabor té, però la buttercream de merenga és… mmm. Per posar-li una pega una mica grossa podriem dir que per treballar bé aquestes flors s’ha de fer amb una temperatura molt baixa, refredant les mans de tant en tant ja que si no la crema es fon. Imaginau el constipat de la primera vegada que les vaig fer.

PASTISSOS AMB DECORACIÓ EN OMBRÉE

L’ombrée és una tècnica que consisteix en fer que la buttercream passi d’un color a un altre suaument. Bàsicament és fer un degradat de colors. En teniu dos exemples en les següents fotografies.

MARBREJAT

La pròpia paraula ho diu, és crear la sensació d’un estampat de marbre sobre el pastís. Pot quedar realment semblant al marbre, o pot semblar més un aquarel·lat, de fet també existeix aquesta tècnica sobre fondant, però amb uns efectes diferents. En la següent imatge podeu veure com queda el meu primer intent de marbrejat, no en som cap experta. Temps al temps.

I en aquesta altre l’efecte més d’aquarel·lat.

Supòs que m’he deixat alguna tècnica, però si de cas ja faré una altra entrada. El que vosaltres volgueu! Esper que us agradi. I si teniu alguna pregunta no dubteu en posar algun comentari.

Una besada!

Un clàssic de la cuina d’estiu mallorquina. Una d’aquelles coques de les que poques vegades queden ni les miques. La coca d’albercoc, per a mi, és una de les millors coques de la rebosteria mallorquina. Amb aquesta cosa de la recuperació de les receptes de les padrines estic aprenent moltes coses.

Estic descobrint que les eines i els motlles, com més bona qualitat tenguin, molt millor. Que els «xinos» en tenen, sí. Però sincerament, tenc motlles de qualitat (en present) i he tengut (en passat) motlles de mala qualitat. Aquests darrers els he utilitzat moltes vegades, però s’han degradat a una velocitat que no ho han fet els primers. I això, pensant en l’economia casolana, s’agraeix.

Per fer aquesta coca, he utilitzat un motlle de llauna de vora baixa. Té la peculiaritat de tenir els cantons rodons amb un rissat que fa un dibuix a la coca. És dels que tenen totes les padrines en el seu arsenal de motlles. Jo no en tenia i l’he comprat. Sincerament, no és dels motlles més cars que tenc, aproximadament costa uns 12 euros, per tant és una d’aquelles compres que podeu fer una vegada i que us durarà durant molts anys sense passar massa pena.

Idò bé, la recepta que us duc avui admet que per a mi és bastant diferent a la que estic acostumada. La que feia la meva padrina tenia més aspecte i gust de pasta de coc o d’ensaïmada, però també he d’admetre que aquesta du molta menys feina, i també s’agraeix.

Ingredients:

· 400 g de farina
· 200 g de sucre
· 2 tassons de llet
· 1 tassó d’oli
· 1 sobre de llevat en pols (15-16 g)
· 1 ou
· 20 meitats d’albercocs (aproximadament)
· Mantega
· Sucre
· Canyella (opcional)

Pas a pas:

1- En un bol batem l’ou sencer fins a tenir-lo a punt de neu (o el més pujat possible). Afegim el sucre, la llet, l’oli i la farina tamissada. Afegim el llevat al final.

2- Untam la palangana on posarem la pasta amb mantega i farina (és recomanable que el motlle faci 40×30 cm i 2 cm d’alt). Repartim la pasta per sobre de la palangana. Queda bastant líquida, per tant podeu fer-ho fent moviments amb la llauna fins que la pasta s’hagi repartit bé.

3- Col·locam les meitats d’albercoc per sobre de la pasta.

4- Espolsam sucre per tota la superfície i un polsim de canyella (si ens agrada) per sobre dels albercocs.

5- Enfornam a màxima potència fins que pugi la pasta. Després baixam el foc a 180º i ho deixam coure entre 25-30 minuts.

Provaré de fer altres versions d’aquesta coca, i ja us comentaré els resultats. I a veure si ara que ja tenc vacances puc ficar-me a la cuina a preparar cosetes pel blog.

Si heu començat les vacances gaudiu-les, si no… no desespereu, tot arriba!

Besades!

---

PD: La quantitat d’albercocs depèn de la grandària de la llauna i de la mesura dels propis albercocs.

PD2: Siau generosos amb el sucre que poseu per sobre de la coca i dels albercocs abans de posar-la al forn.

PD3: Quan tingueu albercocs de sobra, a més de fer confitura podeu congelar-los xapats per la meitat i amb el pinyol tret. D’aquesta manera podreu fer coca d’albercoc tot l’any.